Hola a tod@s.Estaba haciendo otra cosa y de repente me he visto envuelta en la creación de un blog.....
Si alguien quiere compartir sensaciones, sentimientos, reflexiones, fotografías, vídeos.... Esta es vuestra casa.
Y recordad: Soñad despiertos y escoger sueño......
Hola, Chus,
ResponderEliminarNo sé massa per on començar. Mira, des de que va morir el David, hi ha dues grans coses que marquen la meva vida: el dolor i l’agraïment. Agraïment per tot el que he après i estic aprenent, que em fan viure d’una altra manera, molt més gratificant anímicament. I agraïment per la quantitat de gent meravellosa que ha anat apareixent per compartir el nostre camí i donar-nos suport. Per estimar-nos i també per poder gaudir del plaer d’estimar.
Periòdicament, ha anat apareixent gent nova, quasi sempre a través del blog, com si fossin regals que ens endolcen el dia a dia. Algunes d’aquestes persones, han estat de pas. D’altres, ja s’han quedat per sempre. Totes s’han acostat amb respecte, amb solidaritat, amb compassió, amb coratge. I fa uns dies que pensava “ara ja fa temps que no arriba un regal nou d’aquests”. I immediatament has aparegut tu. Vosaltres, de fet. Sí, ha estat un altre regal.
Per tot el que dius, crec intuir qui ets, però no estic del tot segur. Hi havia un Albert, a 6è B, un nen de qui alguna vegada el David me n’havia parlat, que surt en alguna foto de l’escola, i que de tant en tant, encara veig pel poble. Potser sou vosaltres.
En qualsevol cas, tots els missatges que darrerament has deixat al blog, han suposat una nova dosi d’aquesta energia que tant m’emociona i que m’ajuda a passar bones estones, ara tan preuades, i sorprenentment, tan abundants.
Et volia comentar diverses cosetes, sense ànim d’allargar-me massa:
- M’agrada com escrius. Trobo que escrius molt bé. Potser és perquè no tens manies per expressar sentiments, i llavors tot és autèntic, tot és bell, tot arriba directe al cor de qui llegeix. Em va agradar quan vas dir “aquí hi som, per recolzar-vos, per compartir el que vulgueu, el que surti del bagul dels vostres records... perquè recordar és reviure”. Mira, Chus, és de les coses que més m’han emocionat, perquè això és exactament i expressat de la manera més senzilla i bella possible, el que necessitem els pares ‘orfes’. I poca gent s’atreveix a fer-ho, poca gent s’atreveix a aguantar el dolor, o simplement pensa que ens pot fer mal. Al contrari. El David va existir, tenim un “bagul” ple de records, i lo que més escalfa el meu cor, és poder trobar algú que escolti els meus records. Per això la existència del blog, un mitjà que m’ha ajudat a sobreviure, on puc abocar els meus sentiments i els meus records, només per qui vulgui escoltar, sense por i amb compassió. “Recordar és reviure”... com tu dius. Preciós.
- Hi ha una altra cosa que m’ha causat un fort impacte. Poca gent s’ha atrevit a dir-me “jo vaig plorar aquell dia, jo vaig anar al funeral del David”. Tinc la sensació de que la major part de la gent que va viure allò, només ens ha ofert silenci. No tothom, per descomptat, conservem amics i familiars molt estimats que ens han fet costat. Però sí que hi ha una majoria silenciosa que ha desaparegut. Esment especial pels nens i famílies de la classe del David. Em diuen que sigui comprensiu i tolerant, però l’oblit i el silenci fan mal. Per això m’ha fet especialment feliç que ens hagis ofert aquest suport tan generós i tan maco.
- Dóna les gràcies de part meva a l’Albert pel gol que li va dedicar al David. Per tot el que expliques, i tenint en compte que ja és un adolescent, puc veure que és un nen molt sensible, també generós, i em fa molt feliç que se’n recordi tant del David, que el tingui tan present. Em reconforta, no saps prou, que encara estigui en el cor dels seus amics, perquè tret d’un parell, ja et dic que no hem sabut res més dels altres. D’aquesta manera continua una mica viu. Et felicito per les eines que li estàs donant perquè pugui viure la seva vida sense tanta por a la mort com la que hem crescut molts de nosaltres, i com el que ara constato de manera alarmant en bona part del meu entorn. Tot el que parleu tan obertament, acceptant la tristesa quan arriba, acceptant que tard o d’hora ens trobarem de cara amb la mort, ja sigui la nostra o la de la persona que més estimem, i obrint el cor i la ment a la possibilitat de que segurament la vida no acaba amb la mort, estic convençut que és un dels millors regals que pot tenir l’Albert. Em fa sentir be que algú aprofiti la mort del David, per saber apreciar de veritat el que és la vida. Com deia Eckart Tolle “la mort no és el contrari de la vida. La vida no té contrari. El que és oposat a la mort és el naixement. La vida és eterna”.- Ahir, per sant Jordi, va ser un dia de sensacions agredolces, com totes les dates assenyalades. Els records són més presents, però al mateix temps, molta gents ens mostra una especial dedicatòria a la memòria del David, i això és un escalf genial. Sí, va ser un dia bonic, jo aquí amagat al meu món, però molt bonic. I recordant el poema del David, un poema que va escriure un mes abans de morir, i que és molt significatiu, almenys per mi, i que acaba dient: “si no tornessis ploraria, i t’espero a tot arreu”. Un tresor.
- Finalment gràcies per tots els obsequis que ens has fet en forma de poemes, elogis a la nostra actitud, o la cançó adaptada i dedicada al David (per cert, ja me la baixaré d’Internet per escoltar-la). Per cert, la cançó del vídeo de Gósol és de la Katie Melua. Si vols, et puc passar les seves cançons. Només cal que em donis una adreça de correu.
El que t’agraeixo més profundament és l’abundància de la teva empremta al blog. Cada cop que rebo un missatge al blog, em sento feliç. Si tothom sabés que ajudar-me és tan senzill com això...
Si mai no em veus pel carrer, et prego que no deixis de presentar-te. Estaré encantat de conèixer-te.
Amb tot el meu afecte i agraïment
Natxo
PS: t'agrairia si em pots confirmar per mail que has rebut aquest missatge. No tinc cap altra manera de posar-me en contacte amb tu que a través d'aquest incipeint blog.